identidad digital y derecho al olvido

WEB 2.0 I PARTICIPACIÓ CIUTADANA:

Amb la exposició de les meves companyes sobre la web 2.0 y la participació de la ciutadania, he pogut entendre que una web 1.0 es aquella en la qual per exemple tu busques una informació i se te proporciona de un mode ràpid, senzill i eficaç.

En canvi la web 2.0 el consumidor es el protagonista principal, ja que hi ha una participació activa i pot crear informació. És a dir, la web consisteix en que tota la informació que hi ha es perquè diferents usuaris la han penjat, aleshores tu pots crear informació en la plataforma o consumir informació de la plataforma que ha penjat altres usuaris. Gracies a aquesta activitat constant es va actualitzant contínuament.

Amb això hem sorgeix la idea, i és que si en la plataforma tothom pot penjar tot tipus de informació, com podem estar segurs de que la informació es certa?

Penso que deuria de existir una figura la qual contrastes la informació que hi ha en la plataforma y es pogués eliminar tota aquella que no fos certa.

LA ALFABETIZACIÓ DIGITAL:

                 

Gracies a la alfabetització digital s’ha produït un procés en el que actualment podem ejecutar tasques amb més facilitat. No nomes ens facilita segons quines tasques sinó que també ens facilita el nostre dia a dia, de un mode que potser no som ni conscients els que son natius digitals.   

Per una altre banda, no tot el mon pot accedir a la alfabetització digital, la qual cosa crea certa exclusió. La causa d’aquesta falta d’accés por ser per la falta de recursos econòmics o per viure en un lloc on no hi hagi accés a les tecnologies.

Encara que hagin persones que poden accedir a les tecnologies, por ser que no la sàpiguen utilitzar, per exemple la majoria de persones grans que no han nascut amb el televisor en casa , que han vist néixer la radio i que el televisor en color es tota una novetat, és molt difícil que sàpiguen fer front al us de les tecnologies més actuals com per exemple un smartphone o una caixa rapida, d’aquestes que hi ha als supermercats on no te atén una persona física sinó que tu mateix passes el producte i insertes els diners en la maquina.

Amb la finalitat de cada cop anar fent la escletxa digital mes petita, es tenen que proporcionar eines per que es produeixi una inclusió d’aquestes persones en la alfabetització digital i que poc a poc es vagin apropant a les tecnologies i es vagi eliminant el rebuig que tenen algunes persones cap a les tecnologies.

Per el contrari també fa falta una intervenció en totes aquelles persones que el seu dia a dia no es pot portar a termini sense el us de les tecnologies. Aquestes persones  moltes vegades no posen límits al seu us o no són capaços de seleccionar i analitzar la informació que et proporcionen ja que tota la donen per valida.

En conclusió crec que la alfabetització digital et proporciona un estil de vida més còmode i ple de coneixements però a la vegada, como tot, es te que saber utilitzar-la i seleccionar-la.

TEXT: El tam-tam de los 'nativos digitales'

El text ens presenta un seguit de noies de 17 anys les quals tenen les noves tecnologies per la mà i es sorprenen de com utilitzen aquestes tecnologies persones més grans que elles, les quals no tenen un domini tan alt sobre aquestes.

Aquestes noies serien anomenades natives digitals, mot dirigit a les persones que des de que van néixer tenien al seu abast el Internet.  Aquest concepte avarca a les persones nascudes a partir de l’any 1996, persones que el seu dia a dia esta concebut amb la utilització de Internet i que tenen al seu abast tot tipus d’informació, per tant això condiciona a un nou estil de vida diferent al del que hi havia anteriorment.

Per una altre banda estan les persones definides com immigrants digitals, persones que no han nascut amb el Internet però que s'adapten aquest entorn i aprenen a utilitzar-lo.

Tota aquesta onada de Internet, xarxes socials, informació a un clic, etc.., són eines que tenen que saber fer-les servir els natius digitals. Es a dir, una cosa es saber com funcionen, que és el que ells tenen com a cosa “innata” però una altre es saber-les utilitzar, tindre consciencia dels riscos i dels avantatges.

Jo no hem considero nativa digital ja que el primer ordinador que va entrar a casa meva va ser als 11 anys i darrerament als 15 anys va connectar-se a Internet. Per tant en un moment vaig tindre que adaptar-me aquest medi i finalment vaig acabar de créixer amb ell.

Presentació

Hola hem dic Joana i sóc alumna del primer curs del grau d’Educació Social en la Universitat de Barcelona.

Quan vaig acabar la ESO vaig optar per realitzar el Batxillerat Humanístic, una vegada acabat aquesta vaig realitzar les proves d’accés a la universitat (PAU), ja que volia accedir al grau de Treball Social. La nota de les PAU no va ser suficient per entrar a cap universitat pública i aleshores vaig optar per fer un Cicle Formatiu de Grau Superior. El cicle era el de Integració Social (TIS). Mentre estava cursant el cicle vaig tenir que fer les practiques, aquestes les vaig realitzar en una escola d’educació especial (CEE), encara que al principi no estava gents contenta ja que el col·lectiu de discapacitats intel·lectuals no era el que hem cridava l’atenció i a mi m’hauria agradar haver-les fet amb el col·lectiu de famílies o presó. Encara així una vegada començades les practiques en el centre d’educació especial hem va agradar molt i va ser la raó per la qual vaig canviar de idea i en comptes de voler estudiar el grau de Treball Social tenia clar que el que volia estudiar era Educació Social.

Darrerament de haver finalitzat les practiques hem van agafar per treballar com a monitora de menjador on actualment encara estic.

Quan vaig acabar el Cicle de Grau Superior amb la nota que hem va quedar  i amés hem va sumar la nota de les matèries especifiques de les PAU que havia fet anteriorment, hem va donar la nota per poder entrar al grau d’Educació Social en la Universitat de Barcelona.